El ball “tradicional” a Mataró
L’home, com a ésser social, ha usat des del començament dels temps el ball com a eina i ritual en les relacions humanes. En cada època ha emprat les formes pròpies vigents del moment que li ha tocat viure: les formes coreogràfiques que anomenem balls o gèneres i les formes d’organització social del ball que pertanyen a un univers cultural referit a un temps i a una cultura.
Sempre hi ha hagut balls nous que s’han posat de moda. Els balls anteriors s’han deixat de practicar o bé s’han afegit al repertori del moment. En cada època se’ns parla de balls vigents i de balls que ja no es practiquen.
A Catalunya, a començaments del segle XIX, hi ha un canvi radical no solament en el repertori de ballables, sinó també en l’estructuració de la pràctica del ball social. El ball social anterior, practicat durant l’antic règim, deixa de practicar-se i el seu conjunt de balls comencen a veure’s obsolets.
A començaments del segle XIX a Catalunya l’absència de locals de ball era pràcticament absoluta. A Barcelona es comptava amb algun local que funcionava solament la temporada de carnaval i encara amb llicència reial, els beneficis dels quals eren per l’Hospital1. Semblantment hi hagueren balls i espectacles públics a Mataró, a benefici de l’hospital local2.
Passada la Guerra del Francès, els mataronins, com molts catalans, desitgen de practicar regularment el ball social deslligat de les escasses ocasions amb motiu de les festivitats religioses. A Mataró es genera una fórmula d’organització del ball coneguda com les serenates3 en les quals hom podia practicar el ball en un o altre carrer, a l’aire lliure, mentre durava la temporada del bon temps. Tímidament es van obrint alguns locals. A mitjan de segle Amich ens referencia l’existència de dues “cases de ball”: can Griver situat al carrer Santa Marta i una altra “casa de ball” al carrer Montserrat4, a més del ball practicat al Teatre Principal, on hi assistia la classe mataronina més acomodada.
A l’últim terç del segle XIX ja podem parlar de locals construïts expressament per a aquest ús. Ramon Salas5 ens parla del “Salón Doré”. També s’havia fet ball al teatre “El Prado Mataronés” i al “Teatro Euterpe”, així com a moltes entitats culturals i als envelats que es muntaven ocasionalment. Amb tot, continuaven havent-hi “cases de ball”, una al carrer Xurruca i una altra al carrer Santa Teresa.
A Barcelona la difusió de la nova moda de ball s’inicia després de la Crema de Convents el 18336 i és probable que a Mataró s’iniciés poc després de forma similar, com succeí per tot el pla de Barcelona7. El repertori de ballables en les primeries del segle XIX havia de ser el que entenem avui per tradicional, especialment als balls públics al carrer.
A mitjan del segle XIX Mataró ja havia acceptat la nova manera de ballar, però trobem algunes situacions concretes i escasses en les que encara es practiquen les formes anteriors. Especialment en ocasions de pressupostos més modestos i/o amb presència de músics ocasionals i espontanis. El 1849, Amich relata una sortida de dimecres de cendra com a cloenda del carnaval. Els mataronins tenien el costum de celebrar-ho sortint a berenar a la tarda. Anaven a la muntanya on “los jóvenes se jalean alrededor de una hoguera con bailes nacionales”8. És a dir, balls propis del país en oposició als balls vuitcentistes de clara importació. El concepte i denominació de tradicional es desenvoluparà una mica més endavant amb la pruïja dels primers folkloristes (Milà, Aguiló, Pelai, Maspons, Bertran...)
També en l’escrit de Juan Amich hi trobem la fórmula “dansa” plenament vigent. És a dir: aquell acte obert en el qual hi és present tota la població. De fet Amich posa totes les ocasions de ball al carrer dins del sac de les serenates, però en la celebrada per la festa major diu: “por la noche las señoras asisten a la serenata porque no acostumbra la gente de tono acudir aquel día al baile público que se da en el teatro, y sí al día siguiente, dando antes un par de vueltas por la calle de la serenata, con trage de baile”. Està parlant clarament de l’acte dansa del dia de festa major i “un par de vueltas” es refereix al passeig de dansa. En canvi en aquest cas no se’ns parla de morratxes.
No tenim cap dubte que les formes antigues de ball social es mantingueren encara alguns anys més en alguns carrers mataronins. Ramon Salas en referir-se als balls de carrer o serenates de finals de segle XIX diu: “El dia de la festa, al migdia, hi havia el llevant de taula, que consistia, si la memòria no em falta, en fer els músics un recorregut pel carrer i per algun dels voltants...després hi havia la dansa, que acostumava a ésser ben lluïda, i les persones grans del barri recordaven haver-hi vist anys enrera les típiques morratxes”9. Forma per a la qual calia l’existència d’un passeig de dansa.
Estimem que al voltant de la Revolució de Setembre (1863-1878) es produí un abandonament dels costums i repertori del ball social anterior força generalitzat a la comarca. Cusachs10 aporta que durant uns anys (1873-1875), amb motiu dels atacs carlistes, la presència de ball als carrers de Mataró fou nul·la o poc significativa i el 1887 Pellicer ja parla de les antigues formes amb el terme de tradicionals i es lamenta de la seva pèrdua: “el baile de las morratxas constituye una costumbre muy arraigada.... con toda corrección primitiva hémosle visto... aún en Mataró (donde todo lo tradicional desaparece) ... en determinadas solemnidades11”.
La recollida d’informació sobre la pràctica del ball és i ha estat diferent en tot el territori català. Si bé podem fer coincidir a la zona de Barcelona el concepte de balls vuitcentistes amb els d’una organització més o menys moderna de la pràctica del ball social, no sembla que passi el mateix en algunes contrades pirinenques. Quan Vicenç Bosch12 i Enrich Vigo13 efectuen els seus reculls al Pallars, recullen també repertori vuitcentista14 al qual qualifiquen de tradicional. La percepció de tradicional del repertori obeeix clarament, en aquest cas, a la seva relació amb una forma d’organització superada.
En canvi, a Mataró, el repertori vuitcentista estarà lluny de ser considerat tradicional. Nicolau Guanyabens en aplegar els seus ballables els denomina simplement “balls populars”, com no podia ser de cap altra forma.
L’interés per la recollida de material de dansa “tradicional” o “popular” o de manifestacions del folklore local a Mataró ha estat diguem-ho clar: nul·la. L’oportunitat de recollir va passar com el tren que continua inexorablement el seu camí. Malgrat això, ens podem fer una certa idea del folklore coreogràfic mataroní a través d’alguns reculls gairebé casuals.
Amb el títol “Les cançons de Mataró”15 darrerament s’ha publicat un recull efectuat per Joan Tomàs i Esteve Albert a començaments dels anys trenta del segle XX. Entre les pàgines hi descobrim un magnífic fragment de contrapàs curt que aporta una peça més a l’extensió d’aquest ball per la Costa de Llevant. Hi ha també una variació de la melodia de l’entrada de ball de gitanes. També hi trobem quatre melodies de ball de bastons, que, afegides a les que s’havien recollit a Salvador Vives, formen un total de nou peces. La coreografia és pràcticament per refer, encara que fa uns anys enrere, el senyor Josep Travessa16 ens va donar unes informacions prou interessants amb les quals es podrien proposar una coreografia. De les altres cinc peces de bastons se’n troben tres als llibres de l’escola de Grallers de Sitges17 i altres dues al fons del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
Les melodies dels ballables del ball de plaça o de la dansa es coneixen bàsicament pel recull equivocat de Joan Comas sobre la dansa d’Arenys de Munt. De la resta de ballables és considerable el recull efectuat per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya a en Salvador Vives l’any 192718. Entre d’altres hi trobem també un rotllet, una espolsada, un ball pla...
Tota aquesta informació, i d’altra, permet que avui, malgrat tot, puguem fer-nos una traça de les maneres de relacionar-se a través del ball dels qui ens varen precedir.
POMPILI MASSA I PUJOL
______________________
1 CAPMANY, A. “Un siglo de baile en Barcelona”: Millà, 1947.
2 ESPRIU, C. “Oci a Mataró: saraus, comèdies i comediants a finals del segle XVIII” dins VI sessió d’Estudis ....Mataronins. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, 1990, pp.87-88.
3 CUSACHS, M. “L’origen de les serenates a Mataró” dins Fulls/79. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, 2004.
4 AMICH, J. “Viage á Mataró con el ferro-carril”. Barcelona: Imp. Gorchs, 1849, p. 42.
5 SALAS, R. “De quan jo era un noi”. Mataró: Copisteria Castellà, 1984, p.111
6 PUIG, F. “Curositats barcelonines, volum 1”. Barcelona: Llibreria Puig, 1930, p.57
7 CORTADA, J. – MENJARRÉS, J. “El libro verde de Barcelona”. Barcelona: Imp. Tom Gorchs, 1848, p 237.
8 AMICH, J. “Viage á Mataró con el ferro-carril”. Barcelona: Imp. Gorchs, 1849, p.12
9 SALAS, R. “De quan jo era un noi. Mataró”: Copisteria Castellà, 1981, p.159.
10 CUSACHS, M. “L’origen de les serenates a Mataró” dins fulls/79. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, 2004.
11 PELLICER, J.M.: “Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro”, 1887, pp.358-359.
12 BOSCH, V. “Balls antics del Pallars”. Barcelona: C.E.C. 1909.
13 VIGO, E. “Aplec de Balls populars del Pallars”. Barcelona: C.E.C., 1907.
14 ALBERT, E.- TOMÀS, J. “Les cançons de Mataró”. Barcelona: Ajuntament de Mataró/Associació de cultura .....Popular ....Els Garrofers, 2004.
16 Sessió pràctica amb el senyor J. Travessa efectuada amb la intervenció de l’esbart Dansaires d’Iluro i dels Garrofers .....el .20-12-1988.
17 FONTANALS, B. “Balls d’espases i bastons, volum 1". sitges: Escola de grallers de Sitges.
18 OBRA DEL CANÇONER POPULAR DE CATALUNYA. “Materials, v. VIII”. Barcelona: P.A.M.
